EL PENITENT DE TAVERTET I EL DIABLE

Si veniu a Tavertet i visiteu la seva antiga església parroquial, observeu que el confessionari està situat molt a prop del portal. Si us estranya aquesta singular disposició i en pregunteu el motiu, us n’explicaran la llegenda, tant bona d’escoltar com de no creure. Heus-la ací.

A Sau, poble de les Guilleries, hi havia, fa qui sap els anys, un home molt freturós de fer diners, que era avar, despietat i brètol. El seu afany d’atresorar el dugué, fins i tot, a pactar amb el diable.
Passaren els anys i el munt de pecats feia un pes tant feixuc que fins ajupia la consciència del desgraciat, mentre l’hora de passar comptes amb l’infernal personatge es feia ja albiradora i la por i el remordiment el turmentaven de mala manera.

confesionari001-img_thumb

Desprès de debatreu-ho molt, l’home decidí recórrer al senyor rector de Sau i confessar-li els seus innombrables pecats, però el feix que en duia era tant considerable, i de tanta gravetat, que el bon sacerdot restà corprès i no es veié amb cor de donar-li l’absolució. Li suggerí, però, que anés a Tavertet, on el temple, fundat, es deia, per Carlemany, gaudia d’un jubileu especial i de determinades prerrogatives eclesiàstiques. Com un llampec, el pecador s’hi adreçà, i diu la tradició que remuntà el grau de cingleres en menys d’un quart, amb el desfici que tenia de deslliurar-se de les seves culpes i d’escapar-se del jou del diable.
En un tres i no res, ell i el rector es plantaren a l’església i els vingué just per arribar al terme de la confessió quan romperen les batallades de les dotze, l’hora fatídica per acomplir-se la voluntat del diable.

confesionari002-jpg

Aquest es presentà puntualment i reclamà la presa tant de temps cobejada. La lluita fou breu i coratjosa. El diable agafà el penitent amb una revolada, però aquest s’agafà també, i fermament al confessionari.
El bon sacerdot, en veure un perill tant greu, subjectà ben fort el confessant amb l’estola, però les estrebades del dimoni eren tant potents i seguides que tot plegat – confessionari, rector i penitent – feia camí cap a la porta, mentre lentament, molt lentament, les campanades de les dotze assenyalaven l’angoixós termini.
Ja eren davant del portal quan el confessionari s’encallà amb la graonada i donà temps que caigués, inexorable la darrera batallada de la mitjanit: el diable tenia la partida perduda.
D’aleshores ençà i per sempre més el confessionari ha romàs prop de la porta, per a perpetuar així un fet llegendari que la veu popular ha servat a través de les generacions: la llegenda del penitent.
Aquesta és una de les nombroses tradicions populars del país, tant ric, en aquest sentit, d’imaginació.

Anuncis